Divendres, 5 de març
Postal d'un fred retardat
La visita inesperada del fred ja s'ha acabat. Març l'ha fet recular amb les seves armes de foc. Els que l'han trobada curta i enyoren la neu, el grebre i el glaç, s'hauran de bellugar i recórrer autopistes, enfilar carreteres de muntanya i travessar els tunels per continuar-los disfrutant.
Els que ja n'han tingut prou però els agradaria tenir una postal de record d'aquest hivern retardat, la poden trobar en aquest article, i sense sortir de casa.
Tots els freds, el fred
Joan barril
A les il.lustracions escolars se'ns recorda que a l'hivern fa fred. Però, quan el fred arriba, el cel protector de l'Administració ens commina a no moure'ns de casa. Es parla del temporal de fred amb la mateixa vehemència amb què fa uns mesos parlàvem de l'onada de calor. Hi va haver un temps en què la cultura es va gestar en els mesos del fred. Simfonies i sonates, versos i novel.les sorgien del contrast entre la crepitació de la llar de foc i el cruiximent del gebre. En la bisectriu d'aquest angle, la saviesa, la imaginació, la bellesa perduda. ¡Quants freds que no són els de la informació meteorològica!
El fred, de cop i volta. Sortim amb la camisola estiuenca de l'àmbit de les calefaccions. El fred ens rep i sembla que ens rellisca a sobre. Potser és una maniobra breu: anar a buscar llenya al cobert o sortir a buscar tabac. Però el fred ens bufeteja en plena cara. És la realitat, idiota. La falta de respecte es paga.
El fred al nas adormit. Sota la lasanya de llana, el cos amb prou feines se'ns mou. Una escletxa a la finestra mussita la respiració gèlida del món. També l'aire gelat busca companyia i aixopluc. Ens passa la brisa freda pel nas i el front i ens sentim camp, herba, arbre, mentre la pell creix dins del forn tebi de mantes pesades.
El fred d'algú que arriba del fred. És el fred de la galta aliena que ens confirma la necessitat de casa pròpia. El tacte de la mà exterior en la nostra mà interior. Una serp aquàtica que busca carícies entre la roba.
El fred de les rajoles. La superfície de la nostra casa no coneix el grau geotèrmic. Caminar fa mal. I, quan arribem a la nevera, un hivern en conserva cau sobre l'empenya i el fred puja al clatell com una heura amb pressa.
L'aigua freda de la dutxa. Ha estat de sobte. Algú ha obert una aixeta en una altra part de la casa i volem fugir del raig que ens mata. Érem embrions en el líquid amniòtic i ara som siluetes de marbre esquerdat. Sortim fora de la dutxa i del cap surten bombolles que esclaten com totes les idees nascudes a la matinada.
El fred que es veu en l'alè. Com els indis que es parlaven entre ells amb núvols llegits a l'horitzó, així les nostres paraules perdudes en el fred. Alè fi per a paraules gruixudes. Amb prou feines una ratlla blanca per a un xiulet. Al núvol de la paraula amor se l'ha de capturar amb un petó si no volem que desaparegui.
El fred pissarra. Els vidres han deixat de ser transparents i dits petits han fet créixer a la finestra figures que ploren la seva mort imminent.
El fred dels llençols freds. La promesa del descans o de l'amor exigeix el tacte cruel de l'esquena inquieta i de les cuixes sense port. S'ha d'esperar, en silenci, que la calor se senti empresonada. Després s'ha d'avançar amb precaució. La bèstia del fred ens rosega els peus, però demà l'haurem domesticat i ens costarà deixar-la.
El fred de l'adéu ajornat. El fred del retrobament indesitjable. El fred de la pell morta de qui ens havia promès tota una vida... Vagin amb compte: el fred no és un tema de conversa per a gent que no té res a dir-se.
El Periódico/ 3-3-04
cromets 12:48 PMPostal d'un fred retardat
La visita inesperada del fred ja s'ha acabat. Març l'ha fet recular amb les seves armes de foc. Els que l'han trobada curta i enyoren la neu, el grebre i el glaç, s'hauran de bellugar i recórrer autopistes, enfilar carreteres de muntanya i travessar els tunels per continuar-los disfrutant. Els que ja n'han tingut prou però els agradaria tenir una postal de record d'aquest hivern retardat, la poden trobar en aquest article, i sense sortir de casa.
Tots els freds, el fred
Joan barril
A les il.lustracions escolars se'ns recorda que a l'hivern fa fred. Però, quan el fred arriba, el cel protector de l'Administració ens commina a no moure'ns de casa. Es parla del temporal de fred amb la mateixa vehemència amb què fa uns mesos parlàvem de l'onada de calor. Hi va haver un temps en què la cultura es va gestar en els mesos del fred. Simfonies i sonates, versos i novel.les sorgien del contrast entre la crepitació de la llar de foc i el cruiximent del gebre. En la bisectriu d'aquest angle, la saviesa, la imaginació, la bellesa perduda. ¡Quants freds que no són els de la informació meteorològica!
El fred, de cop i volta. Sortim amb la camisola estiuenca de l'àmbit de les calefaccions. El fred ens rep i sembla que ens rellisca a sobre. Potser és una maniobra breu: anar a buscar llenya al cobert o sortir a buscar tabac. Però el fred ens bufeteja en plena cara. És la realitat, idiota. La falta de respecte es paga.
El fred al nas adormit. Sota la lasanya de llana, el cos amb prou feines se'ns mou. Una escletxa a la finestra mussita la respiració gèlida del món. També l'aire gelat busca companyia i aixopluc. Ens passa la brisa freda pel nas i el front i ens sentim camp, herba, arbre, mentre la pell creix dins del forn tebi de mantes pesades.
El fred d'algú que arriba del fred. És el fred de la galta aliena que ens confirma la necessitat de casa pròpia. El tacte de la mà exterior en la nostra mà interior. Una serp aquàtica que busca carícies entre la roba.
El fred de les rajoles. La superfície de la nostra casa no coneix el grau geotèrmic. Caminar fa mal. I, quan arribem a la nevera, un hivern en conserva cau sobre l'empenya i el fred puja al clatell com una heura amb pressa.
L'aigua freda de la dutxa. Ha estat de sobte. Algú ha obert una aixeta en una altra part de la casa i volem fugir del raig que ens mata. Érem embrions en el líquid amniòtic i ara som siluetes de marbre esquerdat. Sortim fora de la dutxa i del cap surten bombolles que esclaten com totes les idees nascudes a la matinada.
El fred que es veu en l'alè. Com els indis que es parlaven entre ells amb núvols llegits a l'horitzó, així les nostres paraules perdudes en el fred. Alè fi per a paraules gruixudes. Amb prou feines una ratlla blanca per a un xiulet. Al núvol de la paraula amor se l'ha de capturar amb un petó si no volem que desaparegui.
El fred pissarra. Els vidres han deixat de ser transparents i dits petits han fet créixer a la finestra figures que ploren la seva mort imminent.
El fred dels llençols freds. La promesa del descans o de l'amor exigeix el tacte cruel de l'esquena inquieta i de les cuixes sense port. S'ha d'esperar, en silenci, que la calor se senti empresonada. Després s'ha d'avançar amb precaució. La bèstia del fred ens rosega els peus, però demà l'haurem domesticat i ens costarà deixar-la.
El fred de l'adéu ajornat. El fred del retrobament indesitjable. El fred de la pell morta de qui ens havia promès tota una vida... Vagin amb compte: el fred no és un tema de conversa per a gent que no té res a dir-se.
El Periódico/ 3-3-04